0

El passat 14 de setembre va tenir lloc la segona edició del festival benèfic i gratuït de Vilanova i la Geltrú: La Causa. S’havia fet fosc i l’escenari situat a la glorieta de Ribes Roges ens emparava. Nit agradable. La xafogor havia escampat; la fresca tardorenca encara havia d’arribar. I la sempre temuda previsió de tempestes (la de tots els que hem programat esdeveniments estiuencs a l’aire lliure) s’havia traslladat cap a les terres del sud. Idil·li climàtic, doncs, que convidava a rematar la temporada davant la platja amb una festa amb finalitat solidària.

 

El festival estava sent un èxit. Em vaig trobar amb un excompany d’escola i vam estar uns minuts fent-la petar. Em va dir que estava sorprès de trobar-se un festival de petit format tan ben muntat i que l’ambient era molt bo. Li vaig explicar que era la feina d’una nova entitat, una altra colla de joves amb ganes i empenta. “Ah, així doncs continua havent-hi relleu! Això està molt bé!”, em va contestar.

 

Ho tenim molt assumit ––sobretot els que ja no tenim vint-i-tants anys––, però parem atenció a la seva resposta, que el va dur a explicitar, de manera automàtica, el que molts de nosaltres hem viscut en les darreres dues dècades. Va sobreentendre que allò que estava succeint aquella nit no era obra de cap de les entitats que ens han entretingut ininterrompudament al llarg dels darrers anys, sinó d’una altra de nou cuny, constituïda, per enèsim cop, per jovenalla de la ciutat. El detall, que podria passar desapercebut, és la clau de volta de tot plegat.

 

El xovinisme local té tantes mares i pares com localitats hi ha. Tot és molt maco, arreu, i tots som molt bonics i, abans, tot allò eren camps. Però, en tot cas, s’ha de procurar saber quan els valedors del treure pit per allò que s’ha fet bé tenen prou excuses per no semblar uns barretinaires ignorants. Semblaria lògic escoltar el que diuen de nosaltres des de fora, aleshores. Si fem servir aquest criteri, podem certificar que Vilanova i la Geltrú ha estat i és referent, pel que fa a la creació de festivals musicals. Perquè, a diferència de moltes altres capitals de comarca del país, la base del nostre lleure i la nostra cultura no ha estat en mans, només, de promotors privats o de les voluntats polítiques institucionals canviants aplicades a través de la regidoria de torn. I això n’ha estat l’essència.

 

El relleu del que parlàvem, doncs. Què és el que ens ha diferenciat d’altres ciutats catalanes també referents en el camp dels festivals musicals, com Vic, Figueres o Sant Boi de Llobregat, per exemple? El pes infal·lible de les entitats, certament. La sort que tenim de comptar amb un associacionisme vibrant (fortament vinculat i arrelat al voltant del Carnaval, per descomptat) a l’hora de bastir una successió prou triomfal d’esdeveniments de diversos estils que han quallat entre el públic local i nacional, i que en algun dels casos també han obtingut reconeixement i visibilitat en mitjans estatals o fins i tot han estat premiats amb distincions d’àmbit europeu.

 

Amb el Faraday (i el relleu del Vida), el Nowa Reggae i el Tingladu com a pals de paller, el que es va anar creant va ser una xarxa i un flux inesgotable de gent involucrada en la creació i el manteniment d’aquests festivals. I dels que vindrien al darrera. La feina dels uns va entroncar amb les ganes dels altres; les petites rivalitats absurdes dels inicis ––pròpies d’un poble poruc–– van deixar pas al respecte i el reconeixement per la feina ben feta dels altres, les col·laboracions mútues i l’aprenentatge compartit. L’herència va ser dipositada i el guany va ser per a tothom.

 

Fa no gaire li explicava a un d’aquests joves de la nova fornada festivalera que el FIMPT va ser un esdeveniment pioner als Països Catalans quant a la recuperació de la música popular i tradicional, que va arribar a ser una de les cites de referència al sud d’Europa en l’incipient circuit de la mal anomenada World Music, i que es retransmetia en directe per La 2 de TVE. Se’n feia creus.

 

Ho esmento perquè, si bé és veritat que el segle XXI, com ja hem exposat, pertany a les entitats, no és menys cert que la feina en l’àmbit cultural de les administracions locals, les de l’anomenada recuperació democràtica (al llarg dels anys vuitanta, sobretot, però també dels noranta), va ser manifesta i constant, des del consistori cap als carrers i les places. I això també va nodrir tot el que vindria després. Els més ganàpies encara recorden l’Estiu Mogut, el cicle estiuenc de caps de setmana amb activitats musicals a l’enyorat i malaguanyat Molí de Mar.

 

Des d’aleshores, el paper clau de l’administració és el d’acompanyament a aquestes entitats que treballen de forma desinteressada i incansable, durant mesos i mesos, per la cultura de la ciutat. Unes entitats autogestionades, fructíferes i desacomplexades que no donaran el braç a tòrcer, perquè són molts anys plens d’afanys. Perquè aquesta és una història gens dissortada: és i serà, per molts anys més, la petita epopeia dels festivals vilanovins i geltrunencs.

Comentar

CA
CA