0
novembre 2019

Entrevista a Dafnis Balduz

per 27 de maig de 2020juny 9th, 2020Cap comentari

S’acaba d’estrenar als cinemes “Mientras dure la guerra”, d’Alejandro Amenábar. Acabes de passar pel Teatre Principal de Vilanova amb la funció “Oscuridad”, una comèdia tràgica que estarà cartellera més de tres mesos al Teatro Intemperie de Madrid aquest hivern. La sèrie “Señoras de l’(H)ampa”, on hi fas un paper rellevant durant força capítols, està tenint un èxit notable. Amb la Carmen Maura i la funció “La Golondrina” no pares de fer bolos per arreu de l’Estat. De fet, vas arribar dissabte esbufegant des de Miranda de Ebro i marxes del Festival de Sitges aquest mateix divendres cap a Tomelloso, i la llista de destinacions de la funció no sembla acabar-se fins l’any vinent. Abans de l’estiu vas estar rodant “Malnazidos… És l’any Dafnis? Has fet també el salt definitiu al cinema?

Diguéssim que he tornat a fer cinema, que n’havia fet anteriorment i feia temps que no en feia. En aquest sentit sí que és un Any Dafnis, perquè a part que hi ha hagut molt de curro, em venia molt de gust fer-les. En aquesta feina no hi ha res definitiu. Venia de tenir un any molt dolent. La temporada anterior per mi havia sigut molt dolenta. Em va sortir una sèrie, “El día de mañana” que és una sèrie que ha tingut molt d’èxit, de Movistar+, i una funció en una sala alternativa, a la Sala Muntaner, que ja ha tancat. També és cert que venia d’un altre any que havia fet molt de teatre i havia estat un any bo.  Vaig fer “Sota Teràpia”, “La Taverna dels Bufons”, “Port Arthur” i “Una vida al teatre”. Vaig fer quatre funcions en una temporada. La Taverna va ser amb el [Joan] Pera i el [Carles] Canut, al Romea. La penúltima obra que va fer en Carles Canut, abans que ens deixés. Parlem de quasi tres anys enrere.

Mientras dure la guerra bat rècords de taquilla i tu hi fas un paper proper a la figura història de Miguel de Unamuno

Faig de Ramos. Quan Azaña destitueix Unamuno com a Rector de la Universitat, aquest Ramos passa a ser el rector en funcions, a l’espera del que pugui passar. Al final hi ha el cop d’estat i restitueixen a l’Unamuno i jo quedo de nou en segon pla. Sóc com el segon de bord dels catedràtics d’universitat, amb ell. És un personatge molt xulo, és un chaquetero que salva el cul.

Com sempre que es parla de la guerra civil, sembla que tampoc la pel·lícula d’Amenábar s’estalviarà polèmica

Hi ha una polèmica de detalls, perquè hi ha una banda feixista molt gran a Espanya que vol defensar coses que són indefensables. Perquè sí tu agafes les teories de la majoria d’historiadors coincideixen en un munt de coses. També hi ha regidors de l’Ajuntament de Madrid que diuen que las 13 Rosas eren violadores. Si ens posem així, Newton no va existir, la gravetat la va formular Luis del Olmo, per dir disbarats…

 

10 ANYS DE CRISI

Intentem en aquest número fer un cert balanç d’aquesta crisi que fa 10 anys que arrosseguem. Què diries que ha canviat en aquest temps?

Penso que no hem anat a millor. Segurament el que més ha aparegut són les xarxes socials. Jo crec que és el que més impacte ha causat en cada individu és l’aparició de les xarxes socials. Ha canviat la manera de relacionar-se, la manera de contactar amb les persones, de conèixer-se, de tenir una relació, de tenir sexe. Ha canviat el concepte i ens ha portat a ser alguna cosa que desencadenarà una altra crisi en algun moment, perquè tot això el que fa és només ajudar al consum. Instagram és l’exponent màxim d’això. Tu poses likes tota l’estona, desitges que et posin likes. S’ha aconseguit que tu vulguis ser consumidor i consumit, amb això. Ara ho portes a la butxaca 24 hores al dia i tota l’estona estàs consumint i etiquetant, i valorant i qualificant a la resta.

Ha devaluat les relacions humanes?

Totalment. I tot és llegeix d’una altra manera. És una gran via de safareig bèstia. Tot plegat és una degradació dels propis valors i alimenta el pitjor que la societat ja venia heretant de la televisió, dels programes [de teleporqueria].

Hi ha un salt qualitatiu més enllà de l’addicció, diria. És que no vius on ets físicament sinó en una bombolla teva, en una mena de una realitat paral·lela. 

Estàs aïllat. No mires mai el món, no mires com està la gent, com caminen, com es relacionen, com es parlen. A la teva bombolla. Torna a centrar-se tot en l’individualisme. Per què? Perquè l’individualisme és la manera que no hi hagi una col·lectivitat. I què és el perillós de les societats per canviar les coses?

Però les xarxes no creen col·lectivitat? Quan el 15M, per exemple?

No, les xarxes creen links entre les persones.. Generen individualisme. La col·lectivitat, al 15-M que poses d’exemple, la va generar la indignació

Veient l’actitud de l’Estat, diries que la famosa sentència d’Unamuno Venceréis pero no convenceréis, pertany al passat o també és present?

La frase és millor que això! Abans diu: Venceréis, porque tenéis fuerza bruta de sobra, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta en esta lucha, razón y derecho. Sí, s’estan imposant per la força. Les properes eleccions [del 10-N] més que il·lusió, em generen por. Jo aniré a votar. Tinc clar que aniré a votaré i tinc clar què votaré. Hi ha gent que diu que passa, jo crec que ara no és moment de passar. Fa por. I sobretot fa tristesa. Crec que l’estratègia d’aquestes eleccions és que es torni al bipartidisme, per perpetuar allò de “ahora tu, ahora yo, y nos lo vamos repartiendo”. I que això vingui sempre per l’esquerra, que no es posa d’acord…. La impressió és lamentable. Tenen una responsabilitat d’arribar a acords per a governar. Han conreat molta decepció, i això va a favor de l’abstenció d’aquesta gent. Fa por, tot plegat.

TRAJECTÒRIA

Quines obres t’han agradat més, en la teva trajectòria?

El Zoo de Vidre i Port Arthur. Em preguntes per l’obra, però és inevitable que jutgi també en funció del personatge que hi he fet. Són dues obres que si m’ho tornessin a proposar tornaria a dir que sí. Sense pensar-m’ho.

Pensava que també diries la Whitney. Jo que he pogut seguir-te una mica la trajectòria, et voldria preguntar: què hi tens amb la Whitney Houston?

És veritat, podria dir la Whitney. Si m’ho tornessin a oferir avui mateix tampoc m’ho pensaria. De fet, he intentat tornar a fer-la per tot els mitjans, però no me n’he sortit. No sé que hi tinc. Hi tinc una fal·lera des de molt petit, des que tenia 10 anys. Recordo que el primer cassette que vaig comprar amb els meus propis diners era El Guardaespaldas (1992). Recordo que quan l’escoltava pensava “no pot ser que algú li surti per la boca això”.

Quina actriu o actor ha estat referent per a tu..

N’hi ha molts. Però d’una banda hi ha els que hi he treballat, i els que només he vist. Jo flipo amb Anthony Hopkins, però clar és un cas molt diferent a l’Anna Lizaran. El meu pare quan jo vaig dir a casa que volia ser actor, que era molt petit, recordo que va dir: “si vols ser actor, has de mirar-te i saber qui és Anna Lizaran”. També han sigut referents molt grans per mi Susan Sarandon, amb qui vaig poder coincidir i fins i tot parlar-hi una mica justament aquí a Sitges. Ha estat una gran referència per a mi l’Angela Landsbury. Super referencial. Perquè jo també he estat molt consumidor de televisió. I arran de la televisió després he investigat molt les carreres d’alguns actors que em fascinaven. Angela Landsbury és la Senyora Fletcher, de “S’ha escrit un crim”. El meu avi i el meu pare em van buscar les pel·lícules de l’Angela Landsbury de jove, quan treballava a la Metro Goldwin Mayer, i jo em vaig mirar tota la seva filmografia de petit. “La Bruja Novata”, “Los Tres Mosqueteros”, “El Estado de la Unión”, “El Mensajero del Miedo”. Vaig anar fins a Nova York expressament a una funció que feia ella, ja amb 91 anys. Jo l’he vista i li vaig escriure un carta i tot. I encara és viva, té uns 94 anys i fa un paper a l’última pel·lícula de Mary Poppins, “El Regreso de Mary Poppins” (2018). Dustin Hoffman també va ser referent durant molts anys. Leonardo di Caprio, des que tenia ell 14 anys, és un actor excel·lentíssim, molt brillant. L’Emma Thompson també em sembla una actriu per mirar-te-la sovint. Si anem més enrere, la Beth Davies em sembla exageradament bona. Més enrere, els tios em costa més que m’agradin. Podria dir Marlon Brandon, però no he anat a mirar totes les pel·lícules. Una actriu que sempre m’havia agradat espectacularment és Carmen Maura, i de cop estic fent una funció on som Carmen Maura i jo. Emma Vilarassau ha estat sempre un referent. A “Ventdelpla” no vam coincidir gaire, però després sí que vam coincidir fent una funció a Madrid, que la dirigia el [Lluís] Pasqual, que es diu “El Sueño de la vida”

ORÍGENS I VILANOVA I LA GELTRÚ

Quan i com comença l’interès en interpretar les vides dels altres?

Des de sempre. Jo als 3 anys ja ho deia, que volia ser pallasso. Després al 5 anys li vaig dir a la meva mare, -això m’ho ha explicat ella, clar- un actor és un pallasso? “No, no. Un actor és una persona que pot fer tot tipus de papers, entre els quals el de pallasso”. I jo vaig dir “Ah llavors no, jo vull ser això d’actor per poder fer de tot”. 

Vilanova hi ha tingut influència.

En la decisió no. Perquè jo vaig prendre aquesta determinació de molt petit, quan vivíem a Belianes, que és on vaig començar a fer teatre. Quan vaig tornar a Vilanova, amb 10-11 anys, el primer que vaig fer va ser aconseguir que el professor de llavors, l’Antonio Gris, el tutor meu, ens presentés per fer una funció escolar en un concurs escolar al Círcol Catòlic. El Josep Maria Porta, que era en aquell moment el director de l’Escotilló, vinculat al Círcol Catòlic, li va fallar un dels actors que tenia per fer “Perduts a Yonkers”, de Neil Simon, i al veure’m en aquell funció escolar m’ho va proposar. Va ser així, gràcies a la funció del cole, que jo vaig començar a fer teatre amateur.

Els Pastorets són una escola de teatre? És por on passa tothom?

No hi passa tothom, però tothom hauria de passar-hi. Com més enrere, menys opció hi havia d’entrar en aquest món si no passaves pel teatre amateur, perquè no hi havia tantes opcions. No hi havia escoles com hi ha ara Tracart o el Flow-Center. Fa 30 o 40 anys, havien d’anar a buscar-se la vida a fora. El Sergi [López] , el Toni [Albà], tots aquests marxaven a França. Molta gent venim del teatre amateur.  A mi el teatre amateur, com Els Pastorets, m’ha donat la vida, no ho canviaria per res del món.

Com veus Vilanova?

A mi la ciutat m’encanta. Perquè crec que s’hi viu molt bé. Com la veig? Imagino que parles  més de cultura. Jo crec que no hi hagut gaires canvis en els darrers anys. Semblava que els anys que creixia molt havia de canviar, però la crisi ho va aturar. Ara sembla que tornen a pujar els preus. En el seu moment, Vilanova no estava preparada per acollir tota aquella gent, i no crec que això s’hagi rectificat gaire.  A nivell cultural, de Vilanova no tinc tanta informació com per atrevir-me a parlar de tot. Sí que diria que defenso a capa i espasa la gestió del Teatre Principal. Ja fa anys que l’Anna Lleó està fent una feina molt ben feta, ella i el seu equip, amb un estil de programació molt afinat, molt divers i bastant sorprenent. Fa apostes bastant potents. Aquest any mateix, que vingui la companyia de l’Àlex Serrano és una aposta, per exemple. Crec, com a ciutadà i com a professional,  que en podem estar orgullosos, de la gestió del Teatre. Què lamento? Crec que Vilanova hauria de tenir un espai molt més gran. Crec que l’Auditori que es va fer amb aquella capacitat va ser un error. Que s’hauria d’haver fet un auditori de música que també pogués servir per a teatre, amb una platea de 800 localitats. Ara a l’Auditori actual només s’hi pot fer música. 

LA VIDA

Dafnis, què busques, en el fons, sent actor? 

És una manera de viure. D’entrada és una manera de viure. Ho vaig decidir tan petit que no tenia consciència que era una feina, sinó de divertir-me. Al final, l’única cosa que em fa no plantejar-me fer res més que això és que no hi ha cap cosa que m’agradi més que aquesta. És una qüestió gairebé egoista: jo sé que això és el que em fa més feliç.

El món està ple de gent que no fa el que li agrada fer.

Jo sóc molt conscient que sempre he estat molt afortunat de tenir una vocació tan clara des de tan jove. Sempre he tingut clar que em volia dedicar a això. Sempre a casa meva se m’han posat totes les facilitats perquè ho faci. 

Abans, quan parlàvem de la polèmica  de l’episodi d’Unamuno, has esmentat “Las 13 Rosas”, arran d’aquell regidor de Madrid que va reclamar que eren violadores i assassines. A ell no li passarà res, però la professió d’actor en canvi sí que ha vist censura, processos judicials i amenaces de presó per dir segons quines conviccions, normalment les contràries a les del regidor de Madrid. Hi ha qui pensa que no es pot fer broma de tot.

Jo penso que es pot fer humor de tot, és clar que sí. Sobretot jo penso que no es pot condemnar res, perquè s’hagi fet humor, com està passant. Pot no agradar-me gens el que diguin. Pot semblar-me masclista, homòfob, racista, em pot semblar fastigós. Però al cap i a la fi és un còmic el qui ho diu, no és un polític, no és un representant escollit democràticament que cobra un diner públic.  Però d’aquí hi ha un tros fins que arribem a que algú digui Me cago en Dios i el portin a judici. Avui llegia que a Sevilla les del Coño insumiso, després de 5 anys de litigis han estat absoltes d’ofensa a la religió. Tothom es pot ofendre per moltes coses, al final el que has de fer és no tenir la pell tan fina. I decidir que hi ha uns certs humoristes que no voldràs escoltar. El que no pots dir és que les Trece Rosas violaven!

No, és clar que no. 

El tema també és la baixa categoria global dels polítics que tenim a Espanya i a Catalunya en aquests moments. En general. I no és un tòpic. Crec que fa anys ni ens ho plantejàvem, però tots aquests que hi ha ara han fet bons oradors al Pujol, al Maragall, al Felipe González. Hi havia un nivell cultural bastant més elevat. Ara la cultura del Sálvame ha traspassat la frontera i fins el punt que són els polítics que van al Sálvame.

Més enllà de l’ofici, Dafnis, de què va la vida? Hi busquem res concret? Hem quedat que per la banda d’actor és més una manera vida…

A la meva vida sí que busco coses. Amb els anys m’he adonat que jo m’he dedicat bàsicament a  treballar tota la meva vida, és el que he fet més, des de fa 22 anys. I quanta més feina millor, i encara ara ho penso. Però jo busco, cada cop més, ser el més feliç possible. I això implica divertir-me quantes més hores millor. Però abans estava molt preocupat per treballar, i treballar, i treballar, i això passava per sobre de tot. I ara cada cop menys. Si no, hauria acceptat varies coses que m’han ofert i que només les hauria acceptat per diners i que he dit que no. I he viscut més pobre. Encara que soni a tòpic, no sé si es tan tòpic. No sé fins a quin punt tots ens plantegem que l’objectiu principal és ser el més feliços possible. Jo penso que sí, que com més estona feliç estigui, millor per a mi i millor pels que m’envolten. Perquè seré més útil, tindré el cap més fresc i hauré passat un temps millor en general.

També és important saber què et fa feliç, llavors. Fins i tot, tenir alguna cosa que te’n faci

Jo tinc dues… línies d’investigació molt grans a la meva vida [riu]. Dues columnes vertebrals molt potents a la meva vida: la meva feina i els meus amics.  Jo no estaria on estic ara si la gent que està al meu costat no hi fossin. Si jo no hagués tingut les converses que he tingut amb determinades persones en tots aquests anys. A més a més, tinc una feina que em fa tenir amistat de moltes edats diferents. És meravellós. L’Enric Majó és íntim amic meu, de 74 anys, amb una vida extraordinària al seu darrera. Clar, jo no seria el mateix que sóc ara si no hagués tingut tantes converses com he tingut amb l’Enric. Converses sobre la professió i converses sobre la vida. Perquè ell m’ha obert moltes llums en el meu cap. Amb converses, a vegades, tu mateix fas girs en el teu comportament, se t’obren llums i penses “òstia, això ho he de virar cap a un altre lloc”. La tranquil·litat que tinc amb mi mateix de pensar que jo puc caure en la merda més profunda que algú vindrà a salvar-me. En aquest sentit, penso que la vida és generosa amb la meva persona. I encara que soni a tòpic, penso que és bo dir aquestes coses en veu alta i ser-ne conscient. Perquè no és tan comú. En absolut.

Comentar

CA
CA