0
novembre 2019

La màquina del temps

per 27 de maig de 2020juny 9th, 2020Cap comentari

Ben segurament, no seré l’única persona que haurà volgut disposar d’una màquina del temps per a saltar entre el passat i el futur. Si m’oferissin una única opció, triaria passejar-me per la vida ja viscuda. Sempre m’ha semblat fascinant retrobar el temps pretèrit sense moure’n ni una coma que no pas treure el cap pel balcó d’un futur imprevisible. 

Durant l’estiu vaig remenar l’hemeroteca per fer un buidatge d’alguns fets vinculats a la dècada dels vuitanta. La mort a inicis d’agost de Jaume Casanovas, alcalde de Vilanova i la Geltrú entre els anys 1979 i 1991, em va empènyer a posar més d’atenció a uns fulls que pretenia revisar d’una manera concisa. Tard o d’hora ens haurem d’ocupar de la interpretació de la història local d’ençà de la fi del franquisme, però això són figues d’un altre paner: prou feina tenim a continuar traient l’aigua clara del pou negre de la dictadura. El repàs em va servir per a interrogar-me sobre els diàlegs que podem establir amb un passat que condiciona el present. L’exercici esdevenia  interessant perquè, més enllà de remuntar-nos a èpoques remotes, sobrevolàvem un temps condimentat pel sedàs de la nostàlgia que un sector important de la població conserva a la retina.

Alhora que enfilàvem la dècada dels vuitanta comprovàvem que la ciutat encara restava per fer pel que fa a serveis essencials. La vila s’eixamplava i algunes construccions de la perifèria acabarien essent integrades a la trama urbana. Per la seva part, l’administració es dotava dels primers educadors per combatre l’absentisme escolar o l’analfabetisme. Les crisis petrolieres internacionals i els ajustos neoliberals dels primers governs socialistes repercutien en l’augment de la inflació: l’atur es multiplicava i el teixit industrial vilanoví, especialment el metal·lúrgic i el tèxtil, s’esmicolava fins a quedar-se en no-res per obra i gràcia de les reconversions industrials. Era una època tèrbola en què l’heroïna destruïa futurs al temps que atracava bancs i farmàcies, com destacaven les pàgines d’una premsa sempre antiga. Una conjuntura durant la qual, oh sorpresa!, s’encaria el preu de l’habitatge amb salaris minsos i precaris. Les classes populars provaven d’organitzar-se fent mans i mànigues per contrarestar els embats d’un temps implacable. Els treballadors ocupaven les fàbriques mentre assajaven cooperatives d’obrers a l’atur i l’ajuntament elaborava un cens de persones sense feina, per si calia abordar tasques relacionades amb el manteniment de l’espai públic. La força policial fitava de reüll les manifestacions i elevava informes de tot allò que s’esdevenia al carrer. 

Aquests apunts ens conviden a pensar que res no ens ve de nou; que els trajectes de tren fins a Barcelona duren el mateix avui que fa quaranta anys, i que hi ha cirerers que continuen essent remenats per unes mateixes mans.  La Vilanova i la Geltrú d’un passat gris de renúncia se’ns palplanta amb unes quantes arestes que se’ns fan reconeixibles amb facilitat. Igualment se’ns desvetlla lluminosa en aspectes vinculats a la fortalesa del teixit associatiu, l’arrelament de la cultura popular o una certa tendència a prendre’s la vida amb una bona dosi de sarcasme. Com si estiguéssim fets d’un passat que no passa.

Comentar

CA
CA