0
novembre 2019

Tietes contra pares

per 27 de maig de 2020juny 9th, 2020Cap comentari
DIUEN DIUEN DIUEN Espai de reflexió metalingüística a partir de frases caçades al vol

Són dos quarts d’onze d’un matí de finals d’estiu. A la terrassa de l’Eurobar, quatre jovencells amb pinta d’estudiants que esperen sense pressa l’inici del nou curs arreglen el món. Malgrat la curiositat que em desperta l’animositat del grup, jo tinc molt clar el que he vingut a fer i clavo els cinc sentits al generós entrepà de xoriço que m’acaben de portar. Però l’oïda, rebel, s’esmuny cap a la conversa aliena i ben aviat un dels interlocutors, el més impertinent, em torba amb una declaració altisonant: “Ha arribat un punt que anar a la manifestació de la Diada és de tietes”.

 

L’objecte d’aquesta tribuna m’eximeix (feliçment) de valorar el contingut de la frase, però m’obliga a criticar-ne la forma. Com que darrerament he sentit massa sovint l’expressió “ésser (una cosa) de tietes (o de tieta)”, ràpidament entenc que el que vol dir aquell bordegàs és que les multitudinàries concentracions independentistes de l’Onze de Setembre li semblen una mena de catarsi autocomplaent carrinclona i inútil. D’acord, és una opinió. Però cal esquitxar la tieta per dir això?

 

Per a qui tingui la sort de no estar-hi familiaritzat, abans d’aprofundir en l’anàlisi d’aquest gir lingüístic, potser toca fer un breu apunt sobre el seu ús: a més de qualificar comportaments, l’etiqueta “de tieta” s’utilitza per expressar mal gust estètic (un bolso, un souvenir o una vaixella, per exemple, poden ser “de tieta”) o cultural (hi ha alguns programes de tele, moltes obres de teatre i bastantes pel·lícules “de tieta”), i també denota rebuig o disconformitat quan se’n fa una sinècdoque (“El Basté és una tieta”), sovint en imperatiu negatiu: “No siguis tieta!”.

 

Dit això, m’agradaria saber quin problema teniu, els usuaris d’aquest modisme, amb les tietes. Per començar, entenc que us referiu a aquelles tietes que són només tietes. És a dir, no crec que parleu de les tietes que també són mares; la tieta “de tieta” seria una senyora d’edat mitjana o avançada, normalment soltera, que no ha tingut fills. Si és així, he de dir que em sembla lamentable utilitzar aquesta figura com a equivalent de “quico”, “tronat”, “galdós” o altres adjectius, tots desqualificatius. Primer, perquè és escandalosament masclista: no he sentit mai dir que res sigui “de tiet”. I després perquè delata una visió profundament retrògrada, la d’una societat en què l’opció de no tenir fills s’associa al fracàs i a la carrincloneria. Una visió, d’altra banda, eminentment patriarcal, ja que si la tieta (dona i sense fills) encarna tots aquests defectes, entenc que el cúmul de totes les virtuts rau en el seu contrari, que no és cap altre que el pare (home i amb fills). De fet, en alguns països de Llatinoamèrica és comú dir que una cosa és “muy padre” per significar que és magnífica (o que és “la polla”, com diríem aquí, sense especificar si és un penis fecund però amb les mateixes connotacions, igual que, en contraposició, diem “aquest cony de…” per queixar-nos del que sigui).

 

¿No us n’adoneu, fills meus, que cada cop que dieu que una cosa és “de tieta” esteu fent el joc al poder establert? Si us plau, enterrem aquest mal invent abans no entri al diccionari, i trenquem una llança per les tietes de Catalunya! Però, alerta: no pas compadint-les, com a la cançó, sinó admirant-les i envejant-les (¿què coi sabia el Serrat, si “la tieta” no estava a la glòria, soltera i sense cap altra obligació de criança que portar-li la palma al fillol el diumenge de rams?). Guardem-nos, si de cas, la compassió per a tots aquells pares que tenen una vida cent vegades més patètica que moltes tietes i, si cal, girem la truita: comencem a dir que aquests pantalons malgirbats, aquesta mala llet que gastes, les vambes de runner hortera o la punyetera      Festa dels Súpers són “de pares”. I fem-ho amb el mateix to, entre despectiu i condescendent. O fins i tot agressiu: “No siguis pare!”.

Comentar

CA
CA